Mentre tothom parla de la mort del periodisme, a Nova York alguns prefereixen deixar de banda el pessimisme i posar-se a pensar en nous gèneres per a revifar l’ofici. Ja ho diuen que és en els moments de crisi quan la creativitat s’aguditza, i sembla que en el camp del periodisme això s’està materialitzant en la fusió de gèneres.
Un bon exemple és el “journologue”, nom amb el que han batejat un nou gènere híbrid que barreja el periodisme amb el monòleg –d’aquí “journologue”, la fusió dels mots “journalism” i “monologue”. Durant el darrer hivern s’ha pogut veure al teatre Public de Nova York el primer d’aquests experiments periodístics. Es tracta de ‘The Human Scale’, un relat sobre la situació a la Franja de Gaza “interpretat” pel famós periodista Lawrence Wright, guanyador del premi Pulitzer el 2007 i escriptor de la prestigiosa revista The New Yorker.
El que Wright ha fet és readaptar per al teatre un reportatge que ell va escriure per a la revista uns mesos abans, titulat “Captius”. Així doncs, el contingut és totalment periodístic, però el format és apte per a l’escena –un producte que es queda a mig camí entre el monòleg teatral i la conferència d’un professor. A dalt de l’escenari només hi apareix el periodista, acompanyat d’un escriptori ple de llibres i una cadira que reposen sobre uns estora vermella. Al fons també hi ha una sèrie de pantalles blanques de diferents formes rectangulars i grandàries, on s’hi van projectant fotografies dels protagonistes, vídeos i música.
D’alguna manera és com incorporar l’avantage “multimèdia” -combinar fotografia, so i video- a un reportatge escrit. Però això és precisament el que fa Internet, oi? Quina és la innovació, aleshores? Doncs que amb el journologue el que es guanya és aquesta connexió tan íntima que només s’consegueix a través del teatre. El periodista és allà, davant teu, ell és qui ha parlat amb tota aquesta gent que surt fotografiada, qui ha vist amb els seus propis ulls les bombes, les runes, la fam i la pobresa. I ara és aquí, davant teu, miran-te als ulls, explican-t’ho i intentat ajudar-te a entendre per què passa el que passa a Gaza –si és que algú pot entendre-ho.
Per tal d’explicar-ho, Wright se’n va molt enrere, parla de la Bíblia i de Jescrist, de llegendes Síries i de l’Iraq de fa segles. Però tant és, l’espectador està tan captivat pel seu relat i per la seva presència que l’hora i tres quarts (sense pausa), es passen volant. L’estructura narrativa del journologue és impecable i fa una gran tasca de sintetització sobre un conflicte inabarcable. El centre de la història és Gilad Shalid, un jove soldat israelià que va ser segrestat per Hamas, fet que va desencadenar el bombardeig de Gaza l’estiu de 2009. Com el seu títol indica, ‘L’Escala Humana’, el discurs de Wright gira al voltant d’una simple pregunta: quantes vides palestines equivalen a la vida d’un israelià?
I a més a més, podríem dir que l’espectacle és “interactiu”, ja que el periodista, un cop acabada la representació, s’asseu amb els espectadors per respondre a les seves preguntes -sovint hi ha algun jueu o israelià entre els assistents que aprofita per mostrar la seva incomoditat amb el discurs “esbiaixat” de Wright.
‘The Human Scale’ ha tingut una gran rebuda a Nova York. Ha estat un èxit tant de crítica com de públic, sobretot per la seva combinació innovadora de la veracitat del periodisme i la connexió humana del teatre. Sembla que la idea ha calat fons, perquè Wright fins i tot ha rebut ofertes per representar el seu journologue a Israel. Jo l’he vist dues vegades i en totes dues ocasions m’he quedat captivada. Veure Wright sobre l’escenari m’omple d’emoció i energia, només de pensar en les enormes possibilitats d’aquest nou gènere periodístic.
Aquí teniu un petit reportatge sobre ‘The Human Scale’, per tal que us feu una idea de com es representa visualment:
